ELS QUATRE GATS   
(l'hostal de la bohèmia)

 

CATALÀ……….….…..ESPAÑOL

La taverna del moviment modernista a la Barcelona de finals de segle XIX

EL LOCAL: El 1895 Josep Puig i Cadafalch, llavors encara un jove arquitecte de qui ja s'albirava un talent singular, va dirigir la construcció de la casa Martí del carrer de Montsió partint d'una estructura arquitectònica inspirada en formes medievals del gòtic europeu, i farcint-la d'elements ornamentals de tradició catalana com ara la ceràmica o el ferro forjat, que li proporciona una atmosfera exterior de castell de fades encaixonat entre passatges i un aspecte confortablement casolà a l'interior. I és justament aquest aiguabarreig allò que tan bé li escau als Quatre Gats, el cabaret que s'hi va instal·lar i la gent que, de manera incondicional, el va freqüentar: artistes i intel·lectuals anomenats modernistes, que fugint dels gustos de la burgesia del moment, del naturalisme i la retòrica romàntica, preconitzaren un canvi ideològic i cultural destinat a afectar el conjunt de les arts i, inspirats pels aires simbolistes i  impressionistes que bufaven de l'Europa occidental, l'adaptaren a la catalana i el convertiren en un dels moviments més fèrtils i interessants de la història de l'art a Catalunya.

 

Le chat Noir (la inspiració)

 

Pere Romeu (l’hostaler)

 

Miquel Utrillo ( el promotor)

 

EL PROJECTE: Pere Romeu va néixer a Torredembarra l'any 1862 i, a pesar que no se'l coneix com a un artista en el seu significat més acadèmic, va començar com a pintor per a dedicar-se després a diverses activitats relacionades amb el món artístic emergent de l'època. En un viatge als Estats Units, juntament amb Miquel Utrillo va muntar espectacles d'ombres xineses, activitat que tornaria a desenvolupar com ja veurem a Montmartre (París) i a Barcelona. Romeu va ser un personatge heterogeni, d'ossària cantelluda i corpulència de bon jan a més d'imaginatiu i original, de qui se n'ha explicat multitud d'anècdotes ara difícilment comprovables però permanentment situat com a part integrada, i també integradora, del nucli més distintiu del modernisme català. Tindria uns trenta anys quan d'Amèrica va passar a París on, al costat del creador del cabaret Le Chat Noir, el gran Rodolphe Salis, va fer de tot: espectacles d'ombres, animador, cambrer... i en aquest ambient, un dels llegendaris del període eufòric de la Belle Époque, en Pere, engrescat, madurà  la idea d'extrapolar a Catalunya aquest tipus de cafè-artístic. Així doncs, l'any 1897 el trobem a Barcelona disposat a fundar una taverna per a artistes bohemis i a ser-ne l'ànima  i hostaler però, per a això, eren necessàries dues condicions  essencials: aliats a qui encomanar l'entusiasme i esperit d'aquella empresa i, sobretot, la inevitable ajuda financera. Per a la primera premissa, la seva amistat amb Utrillo va desbrossar el camí per on trobaria dos magnífics implicats: en Ramon Casas i en Santiago Rusiñol. I heus aquí els quatre puntals o els quatre gats inicials que van aportar l'energia motriu d'aquell projecte.

 

Portal de l’establiment en l’actualitat

 

Dibuix de Picasso per a la carta de menús

 

EL PRINCIPI:  Els baixos de la casa Martí, desocupats del despatx d'advocats que regentava Narcís Verdaguer eren, per la seva cèntrica situació i original estructura, un lloc adequadíssim per ubicar-hi l'hostal, però en Romeu no tornava precisament enriquit de Montmartre. En Casas, en canvi, era un home ric (ja havia exposat amb èxit a les millor sales de Barcelona i també a Chicago i París) i va voler col·laborar juntament amb Rusiñol en la posada en marxa del que havia de ser cenacle dels modernistes. Dos personatges més, com a mínim, participaren en el seu finançament: Un tal Maties Ardeniz, antiquari o potser drapaire vingut a més, i el banquer, senador i president de la Cambra de Comerç Manuel Girona, per a qui treballava com a cuinera la mare de Corina, esposa de Romeu. Amb totes aquestes aportacions va tenir lloc l'obertura dels Quatre Gats el 12 de juny de 1897. Santiago Rusiñol n'escriví l'anunci: A les persones de bon gust, als ciutadans de riu a riu, als que ensems de l'aliment pel seu cos necessiten alimentar l'esperit, en Pere Romeu els fa avinent que en el carrer de Montsió (...) estarà obert un establiment tan propi de l'espargiment dels ulls com nodrit de bones coses per complaure el paladar (...) i l'adjectivava com a hostal, escon, museu, taverna, gòtica cerveseria, cau d'amistat... i tot això va ser al llarg de sis anys. Fins un altre juny: El de 1903.

 

TERTÚLIES I EXPOSICIONS D'ART: L'exposició de quadres permanent als Quatre Gats era presidida, a la paret frontal de l'entrada, per dues grans teles d'en Casas: Una, el seu autoretrat juntament amb Romeu dalt d'una bicicleta tàndem i l'altra, els mateixos personatges a bord d'un Charron, l'automòbil del pintor, i al damunt del capot, en Ziem, el gosset terrier de l'artista. Les parets eren cobertes literalment per quadres, reproduccions, dibuixos, ceràmica i tota classe d'estris. D'exposicions temporals ni van haver per tots els gustos: Regoyos, Nonell, Pichot, Gosé... i també Picasso l'exposició del qual , per cert, fou tot un fracàs econòmic i és que, tal com escriu Francesc Fontbona, aquelles exposicions no tenien una excessiva transcendència, ja que els Quatre Gats no deixava de ser un local marginal; per aquest motiu veurem que ni Casas ni Rusiñol, tot i ser de la casa, no feren mai allà una exposició particular, ja que ells, plenament consagrats, tenien les portes obertes a les galeries comercials de la ciutat.

 

 

Les tertúlies eren animadíssimes i
es feien a la tarda i al vespre. Es
parlava sobretot de política, filo-
sofia i art al voltant de taules de
fusta de noguera i asseguts a les
cadires pintades de vermell.  La
pèrdua de les colònies espanyo-
les, la inestabilitat política de fi-
nals de segle XIX, la inquietud
per les noves formes de l'art i el
pensament, la devoció per l'exo-
tisme, el canvi,  l'etern inconfor-
misme, són exemples dels temes
debatuts entre els  tertulians mo-

dernistes. Una de les que tingue-


Dibuix de R.Opisso d'una tertúlia als Quatre Gats

ren més ressò va ser la que  pre-
sidí Rubén Darío,  en una visita
efectuada al local. L'hostaler va
organitzar  un  sensacional mun-
tatge  perquè aquella tertúlia tin-
gués l'èxit que corresponia a tant
il·lustre literat i, efectivament es
diu, va ser un vespre memorable
amb el local ple d'artistes i ciuta-
dans  curiosos  per  conèixer i es-
coltar al famós poeta modernista.
En aquestes  jornades també  s'hi
feien lectures i concursos literaris
D'aquí en sortiren dues revistes:
Joventut i Quatre Gats.

En aquests debats, tanmateix, no s'hi barrejaven tota mena d'artistes. Al contrari; al marge dels modernistes consagrats que remenaven les cireres, els neòfits escoltaven de lluny, tímidament alguns i amb un cert menyspreu de joves agosarats uns altres, les reunions en les quals, de fet, tots ambicionaven arribar-hi com a contertulians considerats i artistes de renom. I a fe que molts d'ells ho aconseguiren plenament.

CONCERTS, OMBRES XINESES, TITELLES... Tot i que el servei era acurat i el taverner s'esforçava en complaure els concurrents, es diu que la cuina dels Quatre Gats no era precisament exquisida i, tal com reconeix Josep Pla, les racions eren sempre una pura il·lusió de l'esperit però la cerveseria no es va constituir ni perquè proporcionés grans beneficis ni per convertir-la en un ateneu gastronòmic sinó, tal com ja hem comentat, com a epicentre de l'anomenat modernisme barceloní. Tampoc va pretendre mai esdevenir un club elitista d'intel·lectuals i artistes en el seu concepte més rigorós, sinó més aviat com un lloc d'interès popular i social on tothom, homes, dones i nens, artistes i gent del carrer, hi tinguessin acollida. Sovint s'hi donaven recitals i petits concerts; alguns de qualitat inqüestionable però d'altres que eren simples improvisacions al piano del local o ni tan sols això, ja que sovint alguns assidus, imitant la veu metàl·lica d'Arístides Bruant, intentaven entonar peces cabareteres parisenques mentre algú els acompanyava graponejant el teclat per a desesperació del taverner.
Els Quatre Gats es va sumar a l'entusiasme nacional pel compositor alemany Wagner i allí nasqué l'Associació Wagneriana, de gran transcendència per a la divulgació del seu esperit i la seva música a Catalunya. Per la cerveseria hi passaren les millors figures de la música espanyola de l'època com ara Albéniz i Granados i els fundadors de l'Orfeó Català Lluís Millet i Amadeu Vives, entre molts altres.

El cartellisme  va néixer com  una  innovació

importada també d'Europa  a finals del segle

XIX. Casas dissenyà els seus primers cartells

precisament als Quatre Gats  per anunciar-ne

les seves activitats. A les imatges, dues mos-

tres per a les funcions de titelles i ombres xi-

neses,  amb la sempiterna  fesomia  caricatu-

ritzada de Romeu, com a cap de cartell.

Les activitats experimentals genuïnament Tetrafelines, però, foren les ombres xineses i els titelles. Les ombres, com ja hem dit, les dugueren a Barcelona en Pere Romeu i en Miquel Utrillo després de les seves experiències als EUA i sobretot al París dels cabarets artístics: Es tractava d'un joc de siluetes a base de figures retallables que es projectaven en una pantalla blanca i que representaven  guions humorístics o poesies i cançons que eren llegides per actors  i cantades per reconegudes veus del moment. L'experiència obtingué grans èxits a pesar de (o potser per) la seva senzillesa poètica i original. Els titelles van agafar el testimoni de les ombres i van durar més temps que les primeres, al voltant d'uns quatre anys, potser perquè el públic infantil va demostrar ser més fidel i agraït que els parroquians saberuts que a vegades trobaven avorrides i excessivament simples les jornades xineses. Dels putxinel·lis se n’encarregaren els famosos titellaires figuerencs Ramon i Juli Pi els quals, amb el seu teatret, feren les delícies de grans i petits amb el luxe de disposar, a més a més, de les millors plomes literàries que diverses vegades escriviren els guions dels espectacles. Les garrotades, les anades i vingudes esperpèntiques dels ninots eren la forma d'aquell guinyol i la lluita entre el poder i l'idealisme, l'enfrontament entre els convencionalismes i el gaudi de la vida, n'eren el fons.

LA REVISTA: La segona setmana de febrer de 1899 i al preu de deu cèntims (de les antigues pessetes) va aparèixer el primer número de la revista Quatre Gats com una publicació artística-literària que va néixer, com expressa el seu primer article editorial: a causa i desitj de publicar els trevalls premiats en lo certamen que el dia 31 de Janer tingué lloch en el meu Hostal i amb la promesa, si el ritme de vendes ho hagués permès, de periodicitat setmanal.

El ritme de vendes, però, va permetre només la sortida de quinze números (els vuit primers damunt d'aquestes línies i els set segons sota el paràgraf) de quatre pàgines cadascun en format foli, fins el 25 de maig de 1899. Els seus continguts foren ben dispersos i la seva circulació molt restringida però a l'interior s'hi podien trobar, a part dels editorials del propi Romeu, col·laboracions d'Utrillo, Rusiñol, Pompeu Gener, Enric de Fuentes, Apel·les Mestres, Albert Llanas...

Però a més de tot això, i sobre tot, la revista impacta per les seves portades a color de Casas (número 1 i 10), Mir, Pichot, Nonell, Rusiñol, Gosé (número 6 i 9), Vázquez, Opisso, Sardà, Garcia i Escarré, Riquer, Torent i Mulder. És interessant destacar-ne també el seu caràcter experimental ja que la publicació va significar un trampolí per a l'emblemàtica revista Pèl & Ploma, la qual va publicar ja cent números assolint una popularitat i distribució envejable i on Casas va iniciar la seva famosíssima sèrie de retrats al carbó dels personatges més coneguts de l'època. 

ELS FELIGRESOS: Voler ser exhaustiu en la confecció de la llista de personatges que passaren pels Quatre Gats, és del tot una tasca impossible; sempre ens oblidaríem d’algú i segur que d’algú important, per tant més val citar-ne només uns quants, posem que siguin els que van deixar un valor més testimonial.

Agrupats per oficis, podríem destacar els Arquitectes: Lluís Domènech i Montaner, Antoni Gaudí, Josep Puig i Cadafalch. Pintors i escultors: Hermen Anglada-Camarassa, Lluís Bonnín, Ricard Canals, Ramon Casas, Àngel Fernández de Soto, Emili Fontbona, Francesc García i Escarré, Pau Gargallo, Xavier Gosé, Manuel Martínez (Manolo), Apel·les Mestres, Joaquim Mir, Isidre Nonell, Ricard Opisso, Josep Lluís Pellicer, Pablo Picasso, Ramon Pichot, Darío de Regoyos, Romà Ribera, Alexandre de Riquer, Josep Rocarol, Jaume Sabartés, Francesc Sardà, Eveli Torent, Carles Vázquez, Ignacio Zuloaga. Literats: Josep Aladern, Germans Álvarez Quintero, Rubén Darío, Enric de Fuentes, Pompeu Gener, Adrià Gual, Josep M. Jordà, Albert Llanas, Joan Maragall, Eduard Marquina, Rafael Nogueras, Eugeni d'Ors, Joan Pons i Massaveu, Francesc Pujols, Santiago Rusiñol, Guillem A.Tell, Juli Vallmitjana, Emili Vilanova, Salvador Vilaregut. Músics: Isaac Albéniz, Joan Gay, Enric Granados, Joaquim Malats, Lluís Millet, Jaume Pahissa, Felip Pedrell. Polítics i financers: Francesc Cambó, Manuel Girona, Narcís Verdaguer i Callís. Altres: Eleanora Duse i Teresa Mariani (actrius), Ramon i Juli Pi (titellaires), Miquel Utrillo (promotor artístic i pintor), Sada Yacco (ballarina japonesa), Leopoldo Frégoli (transformista)...

EL FINAL: La festa, com hem dit abans, va durar sis anys: del 1897 al 1903, entre els quals el local va viure un dels canvis de segle més fecunds com una aventura embriagadora i, com tots els embriagaments, va acabar amb una llarga ressaca. Poc a poc els contertulians s'anaren disgregant cap a altres punts de Barcelona i altres ciutats com ara París. En Pere Romeu, acostumat a servir artistes i muntar espectacles, es va anar trobant cada vegada més com a simple hostaler d'un cafè de barri fins que un dia de juny decidí clausurar definitivament la taverna.

 

Un dibuix publicat a la revista l'Esquella de la Torratxa (al damunt d'aquestes línies) il·lustrava el desencís dels barcelonins pel tancament del local amb un rodolí que deia: Ja qu'en Pere'ns ha plantat / com qui diu sense avisarnos / ¿no hi haurà un'ànima bona / que vulgui vení a ampararnos?
L'hostaler es va dedicar a altres activitats relacionades amb el naixement de l'automobilisme, treballant en un garatge i participant també en algunes curses fins que l'any 1908 va morir a causa d'una tuberculosi. - Ell que estava acostumat a beure alegre vi de parra, la benzina... el va matar- digué Santiago Rusiñol com a final d'un commovedor article escrit en elogi del seu amic. Un negoci breu, una vida breu, una economia breu...però un cor gran, com gran era tot ell, i gran també la seva aportació al moviment cultural
d'aquella fins llavors endormiscada Barcelona. ( Joan Romeu, novembre 2003 )